Opinió.- Erri de Luca

Em sentia com una paperina buida que s’omplia amb l’aire de les històries” llegeixes a Els peixos no tanquen els ulls, farcit de prosa poètica com totes les seves novel·les. És Erri de Luca, un dels millors escriptors italians i no tan sols d’ara, de tots els temps, i que el mes passat va presentar aquesta la seva última novel·la a Barcelona a la sala de la Biblioteca Agustí Centelles, plena de gom a gom.

 Erri de Luca ha viscut una vida atzarosa, singular, que es reflexa en la seva obra: Els peixos no tanquen els ulls és un retrat de la seva infantesa en la Itàlia de la postguerra, a Nàpols, la seva platja, els seus pescadors, els nens del nord que intenten gaudir d’un sud malmès per la guerra, on el petit personatge, un bon nen tancat en el seu món particular i sempre amb un llibre a la mà o amb un amb per pescar, gràcies a la trobada amb una nena especial, dolça i assenyada, i que sap que no veurà mai més, descobreix el sentit de paraules com justícia o amor.

Una història que per sí sola no seria diferent de moltes altres també plenes del record cruel de la guerra, dels bombardejos –que després reviurà Erri a la guerra dels Balcans, a Bòsnia on va conduir vehicles d’ajuda humanitària: “la guerra empesta, put, fa mala olor” diu–, de la fam, de la incertesa del futur, però que Erri de Luca tracta amb una senzillesa que fa que no puguis deixar el llibre, ple a vessar de poesia en prosa que dissimula la seva cruesa –”els tres punts al front corregien el ridícul amb una coma de serietat” escriu en el retrat del petit personatge, que té “ulls de peix”–, fins que l’has acabat. I et deixa ganes de rellegir-lo una altra vegada.

 Certament la vida d’Erri de Luca és de per sí mateixa una novel·la dura, com és dur el temps que va viure. “He fet tot el que el temps m’ha posat al davant, no he pogut triar” diu. Nascut l’any 1950, orfe temporal de pare que se n’anà a Amèrica buscant un futur que no albirava al Nàpols de la postguerra, quasi un adolescent participà en el moviment del 68 i més tard fou membre de Lotta Continua una formació extraparlamentària d’extrema esquerra ideològicament comunista, revolucionària; després va treballar en feines dures: a la Fiat, fou camioner, paleta, i va viure totes les revolucions del segle passat que ara considera caduques. Autodidacta, aprengué diversos idiomes, cosa que li va permetre fer de traductor literari i l’introduí en el domini de l’escriptura.

 Autor de més de cinquanta obres, traduït a 23 idiomes, ha estat guardonat amb nombrosos premis com ara el France Culture i el Femine Étranger a França o el Petrarca a Alemanya, que malgrat la seva importància no el fan sortir del seu paper “d’espectador de la política” com es descriu ara passats ja els seixanta anys, mentre alterna l’escriptura amb la traducció de la Bíblia i l’alpinisme, la seva altra passió juntament amb Nàpols “fabricat a cop de catàstrofe rere catàstrofe, d’erupcions volcàniques i terratrèmols”, com li agrada descriure l’estimada ciutat de la seva infantesa. Els peixos no tanquen els ulls hauria de ser d’obligada lectura a les escoles i, no cal dir-ho, també per a qualsevol enamorat de la bona literatura. Ferran Catarineu

Anuncis
Etiquetes:
%d bloggers like this: