Crònica.- Joan Colomo – Producto Interior Bruto volum 1 i 2

Al músic celoní Joan Colomo fa anys que se li veu la fusta i la matèria musical de la qual està fet. Des d’abans d’afaitar-se ja corria amb guitarres en bandes com Sigue Buscando, Ariadna, Rain Still Falling, Red Sexy Band i d’altres.

 Ja amb Zeidun i Moksha va traginar-se centenars d’escenaris, per començar a reblar el clau amb La Célula Durmiente, i continuar el camí del proletariat musical fins arribar a revigoritzar a The Unfinished Sympathy, i més tard assumir el seu propi nom. (Potser algun dia es treu de la màniga un projecte de música instrumental que es digui Azcarate, com el seu segon cognom).

Després del primer disc sota el seu nom “contra todo pronóstico”, en Joan, a poc a poc, va acomplint tot allò que prometia. Els dos discs del PIB, són la confirmació i la copiosa ració d’una mina interminable i profundíssima a l’hora de composar, una exhibició de facilitat per mesclar i doblegar gèneres musicals, fent-los permeables, fent les partitures toves com Dalí feia amb els rellotges, clavant la banya només allà on fa falta, desdibuixant qualsevol frontera per acostar-se més bé  a l’essència i el contingut.

En aquest aspecte, el creixement com a cantautor d’en Joan ha estat espectacular. Qui l’ha escoltat, ja sabia des de fa temps que és una mandarina mecànica de fer melodies, però el seu creixement en les lletres, així com la facilitat quasi insultant de connectar en directe amb qualsevol audiència, el propulsen cap a límits estratosfèrics reservats a molt pocs.

Si algú, en aquest punt, creu que exagero, només ha de queixalar algun dels seus discs o fer cap a algun dels seus directes. La bona gent de Sant Celoni i del Baix Montseny en té una bona oportunitat el proper 20 d’abril al teatre de l’ateneu, on jugarà a casa. Pau Gener.

Anuncis
Etiquetes: