Opinió.- El massís d’hortènsies

Llegeixo a Gaudium Press –el cert és que tota la premsa se’n va fer ressò– que la Conferència Episcopal Italiana, en la nova edició del Ritu de les exèquies publicat per la Llibreria Editrice Vaticana, s’ha posicionat contra el costum cada cop més estès d’escampar les cendres dels difunts una vegada sortides del crematori.

 L’Església italiana, tot i afirmar que continua considerant la sepultura dels difunts com la forma més adequada per expressar la fe en la resurrecció dels morts, no s’oposa pas a la cremació dels cossos i, en l’apartat dedicat a les cremacions, dóna indicacions pastorals concretes que inclouen el dipòsit de les cendres en el cementiri però no autoritza ni que s’escampin ni que es guardin en cap altre lloc. Certament cada vegada hi ha més cementiris que tenen columbari, un espai especialment dedicat a guardar les urnes funeràries.

 El Secretari de la Conferència Episcopal Italiana, Mons. Domenico Pompili, es queixa –amb raó– a la Radio Vaticana que cada vegada s’intenta més ocultar el fet de la mort, s’elimina de la vida quotidiana i les famílies ja no acompanyen els seus ancians o malalts terminals en el moment del seu traspàs. Totalment d’acord amb Mons. Pompili. És trist que avui la mort s’amagui quan és un fenomen natural i malauradament inevitable.

 Altra cosa és l’espargiment de les cendres. En això tinc el meu propi criteri i em sap greu que no s’avingui amb l’expressat per l’Església Italiana. Però el fet és que moltes vegades la família no fa altra cosa que seguir el desig del ser estimat que és el que ha de prevaler.

 Per aquest motiu també hi ha molts cementiris arreu del món –a Barcelona gairebé tots– que estan envoltats per un espai boscós enjardinat, amb camins que conviden a passejar amb calma i serenitat, on entre arbres i arbustos es poden escampar les cendres dels éssers estimats i recordar-los tot passejant en la solitud –a Sant Celoni hi ha una zona boscosa al darrera del cementiri, que si no recordo malament és de propietat municipal i va ser adquirida ja fa unes dècades pensant en futures ampliacions, que urbanitzada i enjardinada adequadament seria un lloc ideal per a poder escampar les cendres–.

 No sé veure-hi res de mal fet, tot el contrari: solen ser llocs conservats amb molta cura i respecte.

 Jo sóc dels que desitgen ésser incinerats una vegada s’hagi acabat tot. I em repugna l’espectacle dels nínxols oberts a l’hora de preparar-los per un nou enterrament, el tracte que reben les restes que se’n treuen, el poti-poti de l’ossera comú en alguns cassos… Perdoneu que sigui tan desagradable, però ningú pot negar que la incineració, com a mínim, és més higiènica.

 I també m’agradaria que escampessin les meves cendres. No pas al mar on es barrejarien amb el plàncton per ser aliment de peixos i crustacis, ni tampoc al bosc entre mig de fulles seques a la solana o humides en llocs obacs fent un farrigo-farrago indestriable amb tota classe d’insectes. No, a mi m’agradaria que  escampessin les meves cendres al verger de ca l’avi, sota les hortènsies del meu jardí. I així, quan un dels meus néts –o besnéts, ves a saber– passegés per entre parterres i jardineres i gaudís de la bellesa dels sèpals blancs, rosa, púrpura o blaus de les hydrangees potser recordaria que una petitíssima aportació fertilitzant de les cendres seu avi està present en la meravellosa esplendor del massís d’hortènsies.

Advertisements
Etiquetes:
%d bloggers like this: