Opinió.- Eudald Duran Reynals a Gualba

Les llibreries de vell, crec jo, han tingut un paper gairebé tan important com les biblioteques a l’hora d’ajudar a establir un fil continuador de la cultura entre les diferents generacions. Aquesta mena de llibreries permeten accedir a la possessió d’uns textos que, d’altra banda, només podrien arribar a les nostres lleixes gràcies a algun editor aventurer que reedités segons quines coses, fet bastant improbable.

 Ara fa uns dies vaig trobar, pel preu mòdic d’un euro, un petit volum de l’editorial Selecta titulat Proses completes, d’Eudald Duran Reynals. Era fill de l’escriptor i dibuixant Manuel Duran i Duran i membre d’una família nombrosa amb alguns germans il·lustres: Francesc, important metge; Estanislau, advocat i polític, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i Raimon, arquitecte que va fer obra racionalista i noucentista. Quedaren orfes essent molt joves.

Eudald destacava en el camp de les lletres i es relacionava amb el grup de noucentistes de La Revista, liderat per Josep Maria López- Picó. Sorprèn la paraula “completes” en el títol trobat a la llibreria de vell, tenint en compte que és un volum minúscul. Si cerquem una explicació a aquesta brevetat literària, trobarem que Eudald Duran Reynals va morir a l’edat de 27 anys a París, on havia anat pensionat per l’Institut d’Estudis Catalans. Encara és més petit el volum si tenim en compte que inclou dietaris i epistolaris, és a dir, una producció que, en principi, no està feta amb la voluntat d’ésser publicada.

 En la part de les cartes hi trobem les que envià a l’historiador Ferran Soldevila. La família Duran Reynals passà els estius a Gualba i aquestes cartes serveixen, en primer lloc, per tenir algunes dades més de l’arribada d’Eugeni d’Ors als peus del Montseny, on escrigué Gualba, la de mil veus -que recentment ha estat reeditada a cura de Xavier Pla per a Quaderns Crema. Així, en una carta datada el juliol del 1915 parla d’aquests fets.

 Tot i aquesta dada interessant, la carta més captivant, des del meu punt de vista, és una que data de l’agost del 1914. I ho és perquè ens retrata la Gualba de l’època, amb la seva festa major: “No sé quants dies fa que estic aquí, però per mi és com si acabés d’arribar ahir. I hem anat a Santa Fe, i hem passat la Festa Major ja i he fet molt novel·loide, i què sé jo quantes coses més”. I reprenent el tema de la Festa Major més endavant, a la mateixa carta, diu: “¿Sé ni tan sols si la malenconia que vaig sentir venia de la Festa Major o la duia jo a dins perquè a l’envelat no vaig trobar-hi cap noia i el record de l’any passat m’entristia? No sé res, no sé res. Però recordo que vaig anar carretera avall, per aquella mateixa carretera per on l’any passat m’havien donat aquella rosa. Trobava pagesos i noies de la Batllòria i Sant Celoni que anaven al ball. Com que anaven amb sabates, aquella caminada els havia cansat els peus i caminaven amb molt poc aire. I anaven a divertir-se! De Festes Majors en tenen dues o tres cada any. Hi pensen dos mesos abans, es fan vestits, estalvien per tifells. ¿Hi ha alguna cosa per nosaltres que sigui tan esperada com per ells la Festa Major?”. Continua amb aquesta descripció d’una visió de Gualba aquella nit: “I pugem, com vaig pujar jo, a un d’aquells turonets des d’on es veu tot el poble de ben a prop. És llavors que un sent la malenconia de la Festa Major. Davant de l’Església, es veu un trosset de roba, tota transparent dels llums que té dins: és l’envelat. A la plaça, per la carretera, es veuen moure’s tot de piquets negres que, de mica en mica, ara l’un, ara l’altre, es fiquen dins l’envelat. Tota la carretera n’està plena, van pujant a poc a poc, a un mateix pas que no es muda mai”./Andreu Pujol Mas, historiador.

Anuncis
Etiquetes:
%d bloggers like this: