Opinió.- Nord enllà

Avui estic content, més que content alleugerit, no per mi, per un amic que ha sigut valent. He rebut un correu d’en Ramon dient-me que ara viu prop de Copenhaguen, que per fi s’ha decidit. En Ramon és un noi que val molt: és enginyer informàtic i, tot treballant, es va treure un parell de màsters. Parla l’anglès com si fos la seva llengua pròpia, tan bé com el català. Està prou preparat com per triomfar a qualsevol país del món, ara que no pot trobar feina al seu.

 Al Ramon me l’aprecio molt, és un xicot decidit, treballador, fill d’un bon amic, d’un amic de sempre, dels que te’n pots refiar si un dia els necessites. Sempre que ens vèiem li deia: Ramón, ara que hi ets a temps, fuig, fuig d’aquest país espoliat, fuig cap el nord, el nord seriós, treballador, net, lliure. Fuig cap un país petit on t’hi trobis com a casa. I deixa-ho tot, els pares, els amics, el poble, no t’acomiadis de ningú, que no t’entressin dubtes; avui el contacte no es perd si no es vol: tens la web cam. Si jo pogués, si no tingués l’edat que tinc, si tingués trenta anys com tu, també fugiria.

Fugiria d’aquesta Catalunya que tant m’estimo, que porta quatre cents anys dominada, esclavitzada, humiliada, injustament -maliciosament- blasmada, treballant de valent per no treure’n profit, per què el seu esforç es torni fum, constatant impotent com el malbaraten, ara en trens de gran velocitat que van buits per rutes sense sentit, més enllà en aeroports on no hi aterrarà mai cap avió, o destruint fèrtils camps i boscos gironins per construir una autovia imprescindible pel país però que mai veuràs acabada mentre pots recórrer quilòmetres i quilòmetres d’altres gairebé buides arreu de la pell de brau; una Catalunya on els trens de rodalies s’espatllen cada dos per tres, on es paguen els impostos més alts d’Europa, quasi igualant Suècia però sense els serveis suecs, més maltractada que un gos ple de puces. L’última colònia explotada, quatre-cents anys intervinguda.

 I creu-me, no tornis, que van mal dades. No tornis ni per les vacances. Si tornes et serà dolorós, molt dolorós, tu que tant t’estimes el teu país, perquè Catalunya seguirà sent el teu país encara que el deixis lluny, ben lluny. Si tornes reviuràs tots els drames, les mancances injustificades, el menyspreu de l’Espanya ‘eterna’ pels que treballen, estalvien i creen mentre s’aboca el subsidi als qui vaguegen perquè ja s’hi han acostumat, perquè ja és una obligació, perquè ja paguen els catalans, els catalans ‘insolidaris’. I com que podràs comparar amb el nord seriós, treballador, net, lliure que coneixeràs, encara et farà més mal. I viuràs cremat, estressat, crispat, amb fam de justícia, o de venjança. I això, la fam de justícia, o de venjança, et corsecarà l’ànima com consumeix la meva.

 Fuig Ramon ara que hi ets a temps. Fuig nord enllà; jo, si pogués, si tingués trenta anys com tu, també ho faria. Això sí, no oblidis que Catalunya un dia aixecarà el cap. L’aixecarà del tot, ella sola, sense ajuda que mai n’ha tingut, seriosa, treballadora, neta i, per fi, lliure. Llavors sí, llavors torna, que el teu país et necessitarà./ Ferran Catarineu

Anuncis
Etiquetes:
%d bloggers like this: