Crònica.- Joan Colomo – Producto Interior Bruto volum 1 i 2

Al músic celoní Joan Colomo fa anys que se li veu la fusta i la matèria musical de la qual està fet. Des d’abans d’afaitar-se ja corria amb guitarres en bandes com Sigue Buscando, Ariadna, Rain Still Falling, Red Sexy Band i d’altres.

 Ja amb Zeidun i Moksha va traginar-se centenars d’escenaris, per començar a reblar el clau amb La Célula Durmiente, i continuar el camí del proletariat musical fins arribar a revigoritzar a The Unfinished Sympathy, i més tard assumir el seu propi nom. (Potser algun dia es treu de la màniga un projecte de música instrumental que es digui Azcarate, com el seu segon cognom).

Crònica.- Esperit! – Endavant continu

Darrera el nom d’Esperit! trobem el músic celoní Dalmau Boada, bregat en la música com pocs, des de la banda Sigue Buscando, Zeidun, Omega 5, Les Aus, musicca, l’Orquestra Sant Celoni i altres incomptables projectes. En aquesta ocasió presenta un disc dit ‘Endavant Continu’, editat pel segell Bank Robber.

M’admira especialment que en Dalmau s’hagi mantingut fidel a l’esperit dels seus enregistraments en casset o walkman, ara que ha tingut l’oportunitat d’editar aquest disc. És un exercici de coherència del qual crec que pocs músics serien capaços. Perquè aquest disc no és un producte de consum a l’ús, és un diari de bitàcola, una muntanya russa de vivències amanides amb aquests paisatges sonors. Són estones de fortuna i de misèria, aparadors d’un camí que giravolta i sap que s’endinsa en el bosc d’una mare natura que ho sap tot, tot, i tot.

Crònica.- Autodestrucció – Corre, corre paralític

El músic d’ Hostalric Càndid Coll acumula una dilatada experiència en diverses bandes com Zeidun, Red Sexy Band, El Petit de Ca l’Eril o l’Orquestra Punk. Gran quantitat de directes amb aquestes i altres formacions li han deixat un pòsit dens com un vi de criança.  En aquesta ocasió, sota el nom Autodestrucció ha tret un disc anomenat Corre corre paralític editat per Jacquard recs.

Onze cançons com navalles o cops de puny, o una falç que es va esmolant, on en Càndid desplega una aura d’autor majúscul,utilitzant les premises d’un Hardcore melòdic, amb referències fàcils de trobar a bandes com NOFX, però amb unes lletres i una personalitat completament irrepetible. Un descens a la penombra de vides viscudes, amb la força de la tripa sencera que s’esbudella amb valentia, i diu les coses pel seu nom. Un disc visceral, dels pocs que m’atreviria a etiquetar d’autèntic de veritat en la música catalana recent. Moments lírics com la cançó Besalú, i moments explícits com les cançons Birra o Droga. I fins seqüències definitòries de l’èpica generacional, com en la cançó que obre el disc, A la puta merda tot. Moments àlgids d’un disc que enganxa per un discurs reconeixible, i una complexitat musical on es nota la mà de Joan Colomo produint i masteritzant el disc.

Crònica.- Com deia el poeta… ‘Adéu, Espanya’

Hi ha qui té la teoria que quan el PP governa a l’Estat, a Catalunya creixen els independentistes. No sabem si aquest és el cas de Sant Antoni de Vilamajor,però el cert és que des de la manca de privacitat que acostuma a acompanyar la tradició d’abocar les deixalles fora dels contenidors a les Pungoles, el que sí que es pot especular és que un veí del municipi ha deixat de banda la seva passió nacionalista espanyola desfent-se d’un dels seus símbols més preuats: la bandera. Com deia el poeta Maragall, ‘Adéu, Espanya’.

La singular imatge captada per la càmera del digital Les Pungoles Opina i Viu obre, indefectiblement, un seguit d’interrogants sobre les repercussions d’aquest acte. Si cremar la bandera espanyola està tipificat com a delicte al Codi Penal, es contempla cap pena específica per abandonar-la al mig del carrer envoltada de cartes de banc estripades, calces ronyoses i restes de menjar de les que ja no se’n farà compost? Si una guspira encengués aquest munt de brossa i, per tant, la bandera, qui hauria de respondre davant dels tribunals? El veí incívic? L’Ajuntament pel fet d’estar en un lloc públic? O la companyia elèctrica? I si un gos, en passar, s’hi pixa a sobre… cal fer caure el pes de la llei sobre el seu propietari?

Crònica.- El Suis. L’hotel de les entitats celonines

Per saber d’on venim i on estem ens cal fer memòria històrica, perquè la memòria i la història van juntes per entendre i fer fort el present. Els records d’en Jordi Cairol ens situen en el passat de l’Hotel Suís. Els oncles Miquel i Lola ens transporten a l’origen actual del nom de l’establiment ja que l’oncle d’en Jordi treballava a l’Hotel Suizo de Barcelona. El Suizo de la ciutat acollia, ja aleshores, tertúlies socials i polítiques amb gent de classe social alta. D’aquí prové el vincle. Els propietaris de Can Valls d’Olzinelles, assistien a les tertúlies de l’Hotel Suizo barceloní i eren els propietaris de l’edifici situat a la plaça major de Sant Celoni.

Als anys 20 ofereixen a l’oncle Miquel si es vol fer càrrec de l’obertura de l’Hotel Suizo en l’edifici de la seva propietat a la nostra vila. L’oncle Miquel dirigirà El Suís fins a l’any 1939 que el rellevarà el seu nebot Josep Cairol (pare d’en Jordi i avi de l’Eva i la Glòria) qui llogarà l’establiment on ja treballava amb els seus oncles. A l’any 1960 la família Cairol adquireix l’Hotel amb una operació de compra-venda pel valor de l’època i que aniran pagant a terminis fins a esdevenir-ne els propietaris.